El sol brillava damunt la ciutat de Barcelona, pintant les seves velliques façanes amb llum daurada. Enmig d'aquest escenari, a la famosa Plaça Sant Jaume, eren tres amics: Marta, Pere i Laia. Tots tres havien convingut en aquest magnífic lloc per a una mena molt especial d'ensenyament. La sardana era el nexe entre Marta i Pere. Ells dos, mestres en aquest ball tan nostre, havien accedit a ensenyar a la Laia, que venia de terres més enllà de Catalunya.

The sun shone down on the city of Barcelona, painting its old facades with golden light. Amidst this scene, in the famous Plaza Sant Jaume, were three friends: Marta, Pere, and Laia. All three had agreed to meet in this magnificent place for a very special kind of teaching. The sardana was the connection between Marta and Pere. The two of them, masters of this traditional dance, had agreed to teach Laia, who came from lands beyond Catalonia.

"Pots, Laia!" animava Marta, amb un somriure d'estimar en cara. Els peus descalços de Laia es posaven sobre els de Pere, trepitjant-lo amb força. Les rialles van inundar la plaça, i alguns turistes fins i tot es van parar a observar l'escena.

"You can do it, Laia!" encouraged Marta, with a loving smile on her face. Laia's bare feet stood on top of Pere's, stepping firmly. Laughter filled the square, and some tourists even stopped to observe the scene.

Poc a poc, els trepitjons es van fer menys frequents. Laia, amb l'ajuda de Marta i Pere, va començar a entendre el ritme únic de la sardana. Els tres amics, agafats de les mans, realitzaven cercles grans a la Plaça. La Casa de la Ciutat les observava de fons, igual que ho feien per un quart seguit centenars de turistes, amb les seves càmeres enllestit per immortalitzar el moment.

Little by little, the stomping became less frequent. With the help of Marta and Pere, Laia began to understand the unique rhythm of the sardana. The three friends, holding hands, danced large circles in the Plaza. The City Hall watched them from the background, just as hundreds of tourists did for a fourth consecutive time, with their cameras ready to immortalize the moment.

No tot van ser rialles i diversió, però. Marta, Pere i Laia van suar i es van cansar, però no van desistir. A mesura que el dia s'apagava, el ball es va anar fent més fluid, més natural. Al final, fins i tot la Laia va poder ballar la sardana sense trepitjar a ningú. Fins i tot es va atrevir a fer un gir damunt ella mateixa, cosa que va provocar que la plaça s'omplís d'aplaudiments.

But it wasn't all laughter and fun. Marta, Pere, and Laia sweated and grew tired, but they didn't give up. As the day faded, the dance became more fluid, more natural. In the end, even Laia could dance the sardana without stepping on anyone. She even dared to spin on her own, causing the square to fill with applause.

"Has après, Laia!" Marta i Pere van abraçar a la seia, tots tres esgotats però feliços. El sol es va amagar darrere de la Casa de la Ciutat, i la llum daurada va deixar pas a la foscor de la nit.

"You've learned, Laia!" Marta and Pere embraced her, all three exhausted but happy. The sun hid behind the City Hall, and the golden light gave way to the darkness of night.

Des d'aquell dia, cada vegada que Laia sentia els acords d'una sardana, el seu cor bategava amb més força i els seus peus ballaven amb més pas. Marta i Pere, van aconseguir que ella estimés una mica més la nostra terra, i cada cop que sonava una sardana per la ràdio, no podien evitar somriure pensant en aquell dia a la Plaça Sant Jaume. Aquell dia, van compartir més que un ball: van compartir una part de la seva cultura, una part de si mateixos. Aquell dia, es van fer més que amics: es van convertir en mestres i alumnes, en família. Aquell dia va ser, sens dubte, un gran dia.

Since that day, every time Laia heard the chords of a sardana, her heart beat stronger and her feet danced with more grace. Marta and Pere had made her love our land a little more, and every time a sardana played on the radio, they couldn't help but smile, thinking back to that day in Plaza Sant Jaume. That day, they shared more than a dance: they shared a part of their culture, a part of themselves. That day, they became more than friends: they became teachers and students, family. That day was undoubtedly a great day.

Però no només per a ells. També per a aquells que van ser testimonis de les seves rialles, dels seus esforços, de la seva alegria. Va ser un gran dia per a Barcelona, que va veure com la seva cultura impregnava els cors de qui la volia conèixer més a fons. I és que, a vegades, les coses més simples poden ser les més significatives. Com una sardana a la Plaça Sant Jaume, en un dia de sol. Una sardana que, de ben segur, cartells recordaran per molt temps. final. En conclusió, s'aprendre a ballar la sardana no va ser una tasca fàcil per a la Laia. Entre trepitjons i riallades, però, amb l'ajuda de Marta i Pere, va aconseguir dominar aquesta dansa tan nostre. La persistència de Laia i la paciència de Marta i Pere van triomfar finalment, en una demostració d'amistat, ensenyament i amor per la cultura catalana.

But not just for them. It was also a great day for those who witnessed their laughter, their efforts, their joy. It was a great day for Barcelona, which saw how its culture touched the hearts of those who wanted to know it more deeply. Because sometimes, the simplest things can be the most significant. Like a sardana in Plaza Sant Jaume, on a sunny day. A sardana that, surely, posters will remember for a long time. In conclusion, learning to dance the sardana was not an easy task for Laia. Between tripping and laughter, though, with the help of Marta and Pere, she managed to master this dance so unique to Catalonia. Laia's persistence and Marta and Pere's patience ultimately triumphed, in a demonstration of friendship, teaching, and love for Catalan culture.